Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mateixes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mateixes. Mostrar tots els missatges

diumenge, 28 de juliol del 2024

3. 14. Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Capítul XIV.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá. De una extraña aventura que los va passá an elles.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Desde la Cort habíe escrit al consell de Almudévar donanli cuenta de la seua comisió y diénlos que S. M. agraíe lo regalo, pero encarreganlos que u tingueren callat hasta la seua tornada, per serta raó que los diríe. Y arribat a Saragossa va escriure a sa mare roganli que vinguere a vore les festes y visitá a Nostra Siñora del Pilá.

Se va alegrá mol sa mare, y la resposta va sé presentás en una familia honrada de lo seu poble y emportanse en ella a la filla de sa padrina, que van vullgué aná a Saragossa y en tan bona compañía y al costat de una persona com la pupila no sels podíe negá tan natural y just dessich.

Pedro Saputo va entregá lo plec al Capitá General y li va di lo que de paraula li van encarregá S. M. y lo ministre. Lo preveníen a les seues lletres que ressibiguere mol be al portadó y missaché y que no despressiare los seus consells. En aixó lo virrey lo va convidá a minjá algunes vegades y lo va volé vore tots los díes. Sa mare, veénlo tratá en tan altes persones, donáe seguit grassies a Deu y no sabíe eixí del Pilá, costanlos traball a les pobres sagales tráurela pera fela seguí y vore la siudat.

Van arribá les festes, y lo virrey lo va convidá a vore la correguda de bous al seu balcó, sen entonses lo Cosso aon se corríen y torejáen los bous. Después se van refrescá, y cuan anáe ya a despedís va ressibí un billet. Lo seu sobre díe:

Per al caballé que esta tarde ha estat a la zurda del siñó virrey veén los bous, y portabe una sinta verda al pit. Y a dins va lligí:

"Demá a les dos de la tarde en pun tos aguarde a una casa, la porta es la segona a la dreta al carré de don Juan de Aragó entrán pel Carré Majó. 

- La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que va está al convén en Geminita

Lo fret de la mort va sentí a les seues entrañes al vore este recado; va sé la nova que mes profunda y cardinalmen lo va sobressaltá y va conmossioná la seua vida. Sen va aná inmediatamen de la casa y visita dién que lo cridáen, y ple de confusió sense podé casi fé eixí la respirassió del pit, anáe diénse:

¿Qué es aixó? ¿Ensomio o es verdat? ¡Sor Mercedes fora del convén! ¡La sensible y tendra sor Mercedes! ¿Qué li passaríe? ¿Qué li ocurriríe a la infelís? ¡Y en tans añs no habé sabut de ella! ¡Secreto gran seríe! Be que ella no sabríe quí era yo. Y ara ya u enteng; ¡me haurá vist, y me ha conegut! Obríu, sels, lo camí de San Pedro, y aquí estic per al sacrifissi que lo cas pugue demaná. Y va doná algunes voltes per los carrés pera calmás una mica, procurán en esfors y valor dissimulá la seua profunda cavilassió y tristesa pera no apená a la seua bona mare ni doná a entendre res a les dos sagales.

¡Quina nit aquella! ¡Quin día lo siguién! ¡Qué cambiat se va vore al espill! Li pareixíe que no ere lo mateix; y entre mil embolicades imaginassions va passá lo día y va sentí tocá les tres de la tarde a la Seo; conque se va disposá a aná a la casa de la sita. Lo cor li martelláe, les cames li fallaben, la espasa lo incomodabe, y hasta lo cos li volíe fugí y seguíe arrastrán la intensió de les passes. Va arribá al carré, y sense volé se va trobá a la porta. Va entrá, va cridá, van obrí, va pujá y a un replá de la escala se va obrí una porta; va entrá per nella donanli a cada pas mes forts y mes ansiosos batecs lo cor, cada vegada mes enarbolat. Va vore a una siñora mol ben vestida a la porta de una sala, que pareixíe aguardál; se va dirigí an ella, pero la siñora sen va aná al mateix pas que ell adelantabe cap an ella. Sén passes detrás, se torne a mirá en algún ressel, y veu a un atra siñora no menos ben vestida y misteriosa. Va seguí a la primera sense sabé si debíe saludales o callá, perque cap de elles parláe y no podíe vóreles la cara per la poca llum que permitíen unes cortines de Damasco a les vidrieres, que tampoc estáen del tot ubertes. La que anáe dabán va arribá hasta la finestra y se va pará; la que veníe detrás se va aturá tamé, y ell al mich de les dos, no adivinabe en qué pararíe alló ni podíe coneixe quina de elles siríe sor Mercedes. Mentres miráe a la una y a l'atra, elles guardán lo mateix silensio, van aná adelantán cada una hasta ajuntás en frente de ell entre dos alcobes que ñabíe y se van quedá a unes sis passes com dos estatues. Lo van está mirán aixina un ratet, y ell an elles: y después la que va vindre dabán va di mich en vers, pero en tono serio y fingín la veu, perque sinó lay haguere conegut:

Hau vingut al terré

ben engañat, per Deu;

no un cor, sino dos,

nessessitéu, caballé.


Ell, ixquere lo que ixquere, pero adoptán lo sentit cortessano, va contestá en serenidat y rapidés:


Si de amor es lo terré, 

en un ne ting prou, per Deu;

be pot serví a dos,

si se oferix, un caballé.


Y un atra vegada se van quedá mirán. Entonses la mateixa dels versos va di en la seua veu natural y en molta confiansa y ahínco: 

¡Ay, cèlio!, y van corre les dos a abrassál, ressibinles ell una mica dudós, preocupat sempre de la sort y desgrassia de sor Mercedes. Les va acabá de coneixe, y va exclamá:

¡Filles meues! Perque eren... ¿Quí se u habíe de imaginá? 

Eren Juanita y Paulina, que lo van coneixe al balcó del virrey y van discurrí aquella aventura pera fótreli un bon susto y disfrutá de la seua turbassió y zozobra. No acababen de alegrás, de mirál, de satisfé y assossegá lo cor ple de amor y de tendresa. Y agarranli les mans lo van entrá al estrat.

Van vullgué explicás; pero van preguntá tantes coses y tan atropelladamen, que en ves de contestá, perque ere impossible de aquell modo, va soltá ell tamé una llarga ristra de preguntes. Se van calmá poc a poc, y li van aná dién que estáen casades y habíen vingut a les festes en los seus homens; que Paulina teníe un chiquet de dos añs, y a Juanita se li habíe mort una chiqueta de un añ fée tres mesos; que los homens en una criada pera les dos, en lo huésped y atres forastés sen habíen anat als bous y de allí aniríen a les festes del Pilá hasta les nou de la nit anán de passada a refrescás a un atra casa; que habenlo conegut ahí al balcó del virrey habíen acordat cridál del modo que u van fé; y quedás avui a casa en algún pretexto, que may ne faltaben a les dones, pera vórel y dili que elles sempre eren les mateixes.

Les va preguntá si estáen contentes en la seua sort, y van di que no les penabe habés casat; que Juanita estáe entre be y mal, be per la casa y lo home, perque la casa ere mol rica y lo home un bonachón y calsonassos; y mes que be per lo seu sogre, que ere un home mol instruít y amable, pero que estáe mal per la seua sogra, perque en lo seu genio ere tres vegades sogra, igual per als demés que per an ella. Que Paulina habíe trobat gen sensilla y passífica fora de sé lo seu sogre una mica aspre y gorito, encara que de bona raó en general.

- Pero, ¿es possible, va di después Juanita, que en vóret hagam de torná sempre a sé sagales? ¿Y es possible que no sapigam quí eres después de tans añs? Pero lo día ha arribat; cuan estiguéu casades, vas di; y ya hi estem, cumplix la teua paraula.

- La vach a cumplí, va di ell; no tos u faré dessichá mes, perque be u mereixéu. ¿Hau sentit parlá de Pedro Saputo? Al sentí este nom se van quedá estupefactes, en la boca uberta, mudes, miranse la una a l'atra, miranlo an ell, y com recorrén a la seua memoria la historia de les seues aventures en ell desde lo novissiat.

Al final, va exclamá la mateixa Juanita: 

- ¡Tú, Pedro Saputo! ¡Lo Geminita, lo estudián, lo caballé, ara lo cortessano y home de palau! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podíe sé datre! Ya no me admiro de lo teu mol sabé, de la teua molta agudesa, del teu espabil, ni de res de cuan ham vist desde que te vam coneixe. ¿Qué extrañ que a totes mos vas engañá al convén finginte dona, fen lo que vas fé y que mos encantares de aquella manera?

Pero en fin, a tú te debem lo no habemos quedat allí sepultades pera tota la vida; a tú te debem...

Mira, Paulina, be mos podem perdoná los desatinos y locures que en ell ham fet. ¿Quí se resistix a les teues paraules? ¿Quí pot en ixa grassia? ¿Quí no creu triunfá cuan sense reflexió ni sentit se dixe portá del encán de les teues mirades y té tanta perfecsió y gallardía? - ¿Estás grillada, Juanita?, li va di ell. ¿Acabes y passam a un atre assunto?

- ¿Qué es concluí?, va di Paulina. ¿Quí pot acabá de admirás? 

¡Pedro Saputo, lo nostre antic y primé amán! ¡Oh!, sí que u eres, sí, no u dudem, si no eres algún dimoniet del infern. ¡Y tan segues natres, Juanita! ¡Y tan com ham sentit lo teu nom, no ensertá que sol tú podíes sé! Home y dimoni.

¿De aón has eixit? ¡Ay, cuántes torres haurán caigut als teus peus! ¡Cuántes fortaleses te s'haurán rendit! ¡Cuántes infelises deuen pensá en tú an este mateix instán, y plorá y afligís, mentres estás aquí en natres! Pero eres lo nostre, y de ningú mes; sí, lo nostre, encara que sigue un crimen díu. ¿Per qué te vam coneixe?

Va fé callá tamé a Paulina, y així parlán y tornán sempre al mateix se va passá lo tems hasta les nou; an ixa hora se va alsá y sen va aná cap a la fonda, dién que no podríe torná a vóreles; pero prometinles aná als seus pobles.

Se van acabá les festes del Pilá; van descansá tres o cuatre díes y elles sen van aná en los seus homens als seus pobles, y ell, a Almudévar en sa mare y les sagales.

A la seua arribada lo van visitá tots los del consell o ajuntamén, después de la formalidat y en lo afecte de sempre, los dos hidalgos y mich que ñabíe al poble, y los tres caballés que se donáe a entendre que u eren per tindre dos rucs y una somera y señí espasa los díes de festa. Als del consell va encarregá que parlaren poc de les tres figues, y los va di que pera librás de la baya del vejamen que los donaríen atres pobles no repararen en fótreli treballassos y cascots al simén del obra, y així creuríen que va ñabé an ella algún misteri. Y misteri habíe sigut la seua presensia a la Cort y la seua assistensia a palau.

Pero de habél vist en familiaridat y amic del virrey y de atres personajes no se admiraben, perque, encara que eren aldeans y sense món, be se 'ls alcansabe que Pedro Saputo ere home per an aixó y pera mol mes; ni tampoc se extrañáen de que Sa Majestat li haguere fet tan favor. Y tots se creíen honrats en la fama y gran persona de aquell fill del seu poble.

diumenge, 11 de febrer del 2024

Lexique roman; Eis, Eps, Eissa, Epsa, - Medesme, Mesesme, Meesme, Meime, Metessme

Eis, Eps, pr. ind. m., lat. ipse, même. 

Eissa, Epsa, pr. ind., lat. ipsa, même.

Le Poëme sur Boèce est le document le plus ancien où ce pronom se trouve: En epsa l'ora, se sun d'altra color. 

Poëme sur Boèce.

Dans l'heure même, ils sont d'autre couleur.

Cet emploi ancien du mot en prouve assez l'étymologie.

Il se joint explétivement surtout aux pronoms personnels.

Qui m'er fis, s'ieu eis mi soi traire?

(chap. ¿Quí me sirá fiel, si yo mateix me soc traidó?)

Folquet de Marseille: Amors merces.

Qui me sera fidèle, si moi-même je me suis traître?

Doncx pus ilh eyssa m desmen.

Gaubert, moine de Puicibot: Be s cuget.

Donc puisqu' elle-même me dément.

- Il se joint aussi au pronom relatif aquel.

Aquelh eys no fo de cor pus fis.

Arnaud de Marueil: Anc vas amor. 

Celui-là même ne fut de coeur plus fidèle.

- Devant des subst. il se traduit par le même, propre.

Elh eis Dieus, senes fallida, 

La fetz de sa eissa beutat.

G. de Cabestaing: Aissi cum selh. 

Dieu lui-même, sans faute, la fit de sa propre beauté.

D' eys draps faitz lo mantelh.

Arnaud de Marsan: Qui comte vol.

Faites le manteau de même drap. 

Substantiv. Brega e tinelh

Vuelh aver tos temps ab eys.

Folquet de Lunel: Si quon la. 

Je veux toujours avoir avec lui-même dispute et débat.

IT. Isso, esso.

Adverbial. Ne eps li omne qui sun ultra la mar. Poëme sur Boèce.

Ni même les hommes qui sont outre la mer.

1. Eissamen, Epsament, adv., de même, pareillement, également.

La mort a epsament mala fe...

E sempre fai epsamen.

Poëme sur Boèce.

La mort a de même mauvaise foi... 

Et toujours fait de même.

Lo mieus dans vostres er eissamen.

Folquet de Marseille: Tan m'abellis. 

Mon dommage sera le vôtre pareillement. 

Cum cel qui pert Deu e 'l segl' eissamen.

Sordel: Qui be s membra. 

Comme celui qui perd Dieu et le siècle également.

Conj. comp. Eissamens com l'azimans

Tira 'l fer e 'l fai levar.

Folquet de Marseille: Si cum sel.

De même que l'aimant tire le fer et le fait lever.

ANC. CAT. Eissament.

3. Meteis, Mezeis, Medes, pr. ind., du lat. met, et d'eis roman, même. 

Per mi meteis o per messatge.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Par moi-même ou par message. 

Ieu meteis vau enqueren

Qui m met de foudat en plai.

B. de Ventadour: Conortz era. 

Je vais recherchant moi-même qui me met en plaid de folie.

Anc negus hom se mezeis non tray

Son escien.

Folquet de Marseille: Ai! quant gent. 

Oncques nul homme ne trahit soi-même à son escient.

Vas mi medes soi traire.

G. Faidit: Molt a. 

Je suis traître vers moi-même.

- Il se joint aux pronoms employés neutralement.

Aquo meseys mandec als maestres. Philomena. 

(chap. Aixó mateix va maná als maestres, mestres.)

Il manda cela même aux maîtres.

- Avec les substantifs il se traduit par le même, propre.

El meteys Dieu fez matremoni.

Trad. d'un évangile apocryphe. 

Dieu lui-même fit le mariage.

D'un joy que m sofraing 

Per mo mezeis follatge.

G. Faidit: Ab cossirier.

D'une joie qui me manque par ma propre folie. 

Adv. comp. Per autrui no vuelh sia saubut,

S' aqui mezeis sabi' estr' emperaire. 

P. Raimond de Toulouse: No m puesc. 

Je ne veux que soit su par autrui, si ici même je savais être empereur. ANC. CAT. Metey. (chap. mateix, mateixos, mateixa, mateixes.)

4. Mezeisamen, adv., mêmement, pareillement, de même.

Fez vaz son amic faillimen

E vas si mezeisamen.

T. de G. Faidit et d'Albert: Albert.

Fit manquement envers son ami et envers soi pareillement.

5. Medesme, Mesesme, Meesme, Meime, Metessme, pr. ind., même.

Meimes lo reis i fo feritz.

(chap. Lo mateix rey hi va sé ferit.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 55.

Le roi même y fut frappé.

Ella medesma telset son vestiment. Poëme sur Boèce.

Elle-même tissa son vêtement.

Pezeia am mans et am dentz

Si mesesma e las autras gentz.

V. de S. Honorat.

Avec mains et avec dents dépèce soi-même et les autres gens.

Segun aquella meesma regla.

Gramm. provençal.

Selon cette même règle.

Ella s metessma ten las claus de paradis. Poëme sur Boèce.

Elle tient elle-même les clefs de paradis.

ESP. Mismo (misma, mismos, mismas). PORT. Mesmo. IT. Medesimo.